dimarts, 28 d’octubre del 2008

Benvinguts

Queda inaugurat el bloc del centenari del CEIP Joan Bruguera.
Aquest bloc ha estat creat amb l'objectiu que pugueu explicar les vostres experiències i vivències en aquesta escola. També ens ha de servir de punt de contacte i pluja d'idees per a la preparació del centenari del centre el curs 2011-2012.
Animeu-vos a participar!!!

7 comentaris:

CEIP JOAN BRUGUERA ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Em dic Manel Molina i soc ex alumne del "Grupo Escolar Juan Bruguera" tinc 66 anys i vaig anar a aquesta escola des de l’any 1945 fins al 1957.Des de la classe de la Srta. Estany fins a la del Sr. Montjonell, passant per el Sr.Culubret, Vilà, Herrero etc....
Tinc un bloc personal http://www.el torin.com a on ,entre altres coses parlo del col•legi i fins i tot i tinc alguna fotografia penjada.
Ara estic preparant un petit article sobre les meves vivències en el col•legi que probablement les publicaré en aquest blog. Fins aviat i felicitats per aquesta iniciativa.

XXVII ena investidura ha dit...

Tot just fa unes setmana va acabar la celebració del Centenari de la mort de Joan Bruguera. El popular “Grupu”, que no Grup, col•legi que porta el seu nom ha estat tot una institució i un referent per a molts de nosaltres que hem passat per a les seves aules.
Durant molts anys, desprès de la guerra del 36 i a partir dels 40 va ser l’única escola d’ensenyança estatal per a nens a Girona. El seu corresponen femení era el proper Eiximenis, escassament a 100 metres de distància.
De petit jo creia que Eiximenis era un nom d’una dona, per el fet de que en el cole només hi anaven nenes i fins i tot per que en dèiem “Doña Carmen” en honor a la seva Directora , així com creia que el “Crupu” es deia Joan Bruguera per el fet de que només i anaven nens, pensava jo. ¡Quines coses!. Està clar que en 10 o 12 anys d’anar a aquesta escola mai ens varen explicar qui eren els propietaris dels noms en que varen batejar aquests dos centres d’ensenyament.
Posteriorment vaig saber qui va se Joan Bruguera i qui Francisco Eximenis o Eiximenis.

Desprès d’aquesta petita introducció, molts dels que pugueu estar llegint aquestes línies podeu pensar que aquest escrit va dirigit a parlar de les meves vivències al col•legi o d’algun dels dos personatges esmentats, doncs no, vull parlar dels records que tinc del trajecte que fèiem per anar-hi.

Al Joan Bruguera i vaig anar a pàrvuls amb la Senyoreta Estany, de la que encara recordo la seva cara amable i el tracte carinyos que ens dispensava vull pensar que a tots , evidentment jo recordo el que en donava a mi. No recordo si a les hores, tenia 3 o 4 anys, i si hi vaig passar mes d’un curs en aquesta classe, el que si se és que vaig passar per totes fins a la vuitena amb el Sr. Montjonell, passant per Culubret, Vilà, Bordes, Herrero, etc., algun dels quals els vaig tenir ( patir) més d’un curs.
En vaig sortir als 12 any per anar a Col•legi La Salle a fer el que llavors era “El peritage Mercantil”, fins als 18anys.

Com us deia, en aquest escrit vull parlar dels meus records, vivències i fins i tot olors que tinc a la memòria, de la meva anada al cole, entenent com “anada” el desplaçament cap a el cole, el recorregut que fèiem abans d’arribar-hi.

En altres parts del meu blog ja explico que vaig néixer al Torín, (Nom d’aquest blog) el barri de la plaça de braus de Santa Eugènia de Ter, ara ja enderrocada.

El trajecte que fèiem a peu fins al col•legi, quatre cops al dia era el següent.

Surtin de casa ( al Torín) enfilàvem la devesa per la part del carrer pròpiament de la Devesa no per l’oposat , Joaquim Vayreda. De casa meva fins a les primeres cases del carres de la Devesa hi havia un petit descampat amb una bassa d’aigua al costat de les hortes, que normalment era el primer punt d’aturada per tal de veure si podíem caçar alguna de les moltes granotes que hi havia. Granotes i caps de bou a milers .
Els caps de bou els agafaven fàcilment de tants que ni havien, només calia posar-hi la ma i els transvasàvem a un pot de vidre per tal d’anar observant la metamorfosi que es produïa fins arribar a convertir-se en granota. Aquesta va ser una de les primeres classes pràctiques de Ciències Naturals que jo vair rebre a la meva vida sense necessitat de cap professor, juntament amb la dels cucs de seda, que ara no venen al cas.
Aquesta vivencia de la bassa de granotes, la tinc associada a un olor molt particular i difícil de descriure. Era l’olor que et quedava a les mans desprès d’agafar les granotes o els caps de bou que sovint anaven enganxats el llot fangós, verdós i vegetal que hi havia en el fons. Una olor humida i llefiscosa que mai més he sentit però que tinc ben memoritzada.
Com podeu fàcilment encertar la recollida de granotes ens havia fet arribar mes d’un cop tar a escola i ens havia costat patir algun que altre càstig.

El proper lloc que recordo especialment era el Bar “Ca la Ramona”, un petit bar a mitjans del carrer de la Devesa, a on a l’estiu posaven quatre taules rodones a la cera, Taules amb els peus de ferro forjat i el sobre de marbre, sobre del qual petaven les fitxes del dominó cada cop que les posaven al seu lloc tot dient -¡sis pitu !- ¡doble!, o cridaven ¡¡tanco!! .

Això vol dir que ens hi aturàvem i ens hi encantàvem fins que algú ens feia fora, segurament el que no havia tancat o perdia. Recordo que la taula m’arribava a l’alçaria de la barbeta mes o menys i que í l’olor era clarament de vi, olor de bar de fum de tabac, d’home gran i fins hi tot d’alè de bes a saber que.

Més endavant, però mol a prop hi havia a Can Gelada, un "xatarrero" que recollia tot el que li portaven, papers, cartrons, draps, ferro i metalls en general. Era un espai lliura amb una petita edificació a mena d’oficina a sobre de la qual i vivia la propietària. El seu fill (Juan)jugava amb nosaltres pels carres.
En el pati hi havia una autèntica muntanya de ferralla, per sobre de la qual en hi havíem passejat mes d’un cop buscant algun estri que en servis per el nostres jocs i més d’un cop algú hi va prendre mal.
En la part edificada i als baixos hi havia una entrada i una bàscula per a camions i una altra bàscula més petita per pesar-hi el que portaven infinitat de petits drapaires que recollien el que trobaven per els carres. En aquell temps “l’ofici” de drapaire era força habitual.
Les olors d’aquest passatge eren metàl•liques de rovell i ferro, mol poc identificable.

Continuant amb el camí cap el col•legi arribem a un lloc que per a nosaltres era una petita meravella i amb una olor, ara si, molt clara i contundent tot i que agradable, l’olor de la fusta treballada. ¡Una fusteria!, una fusteria gran, molt gran, amb una quantitat important de màquines que produïen un soroll i un pols que ens feia quedar-nos a la porta. Recordo que m’agradava veure com saltaven per els aires els flocs, el serrin i les virutes de la fusta mentre aquesta, la fusta, es queixava escandalosament, tan fort o feia, que ens havíem de posar els dits dins l’oïda per tal de no asordar-nos.
L’olor ja ho he dit, era de fusta, olor seca i fresca a la vegada, com la que surt del interior d’un element acabat d’encetar.
Amés de l’olor, en la fotografia d’aquest record hi tinc la boirina del pols i la vestimenta de l’home que tot fent-nos fora deia - ¡Va, cap a el “cole”, que el mestre es fa vell ! – , camisa i pantalon de color marron clar, color de fusta i un davantal lligat al coll i a la cintura que l’hi arribava fins als genolls.

Can Vila, era un dels tallers de reparacions d’autos, camions i autobusos, més gran que segurament hi havia a la Girona de l’època, i la següent
aturada del nostra periple cap el “Grupo Escolar Juan Bruguera”.
El taller ocupava un solar que anava de carrer a carrer, és a dir un portal al carrer de la Devesa i un altra, mes gran al Joaquim Vayreda.
Més d’una vegada la viem travessat de cap a cap, esquivant la gran quantitat de vehicles ,bancs de treball plens d’eines i a les persones que hi treballaven que ja ens coneixien i no ens deien res ja que el fill d’en Vila era amic nostra.
El taller era mes llarg que estret, amb uns sostre molt alt i amb poca llum, jo diria fosc.
En aquest record l’olor té una caràcter molt marcat i va indefectiblement unida a ell, olor a oli, grassa i brutícia, pròpia dels cotxes vells i en reparació. Una olor forta penetrant que fins hi tot s’enganxava a la gola.

Tin, tin, clin, clin, clic, clic, tilin, tilin, son onomatopeies del soroll que feien els sifons i les ampolles de diferents begudes que transportaven els camions de Can Vidal, nom que servia per anomenar també al pont de la carretera Naciona II, sobre el riu Güell que unia la devesa amb el barri del “ Fronton” ( mai he sabut per que li deien així ).
El pont era el Pont de Can Vidal, en Vidal de les gasoses o com en dèiem abans “grasioses”, quina “gracia”, je, je.
Can Vidal era un edifici de poca alçaria però molt gran, també anava de carrer a carrer i feia cantonada amb” La Ronda de Fernado Puig”.
S’accedia per el carrer Joaquim Vayreda, i en el pati interior hi havia una gran activitat, carregant i descarregant, entrant i sortint camions, que a nosaltres ens tenien embal.ladits.
Tot i que no tinc olors relacionats amb aquest record, l’he però curiosament, lligat al soroll dels envasos de vidre en tocar-se entre ells per el traginar continuo i el trepidar dels camions.

Un altre lloc, sense olors, però a on també ens aturàvem a mirar per la finestra, eren els taller del Diari “ Los Sitios”, que estava en un corriol que hi havia en el carrer Figuerola, que desprès de passar el pont de Can Vidal havíem de recorre per arribar al cole.
Era un lloc poc conegut per a nosaltres. Sempre era tancat i solament recordo vagament, unes taules plenes de peces i uns calaixos a on anaven configurant lletra a lletra les diferents línies que composaven un escrit.

Sense cap mena de dubte el millor lloc, per a nosaltres, de tot aquest recorregut era una fàbrica que es feia notar, precisament, per l’olor, l’olor que impregnava tot el voltant a més de cent metres a la rodona. Una olor bona, bona de veritat, agradable, atraient com es reflexa en les pel•lícules de Walt Disney, quan en Tom o en Jerry segueixen el flaire d’un pastis o un tros de formatge.
Nosaltres fèiem igual que en Tom o en Jerry, seguíem l’olor i ens enfilàvem a les finestres per demanar que ens donessin una .......GALETA!!!
La fàbrica de galetes de Can Plaja, era al bell mig del carrer Figuerola i feia cantonada amb el carrer Cerverí. En aquest carrer hi havia unes grans finestres protegides per unes gruixudes reixes que ens facilitaven la, per a nosaltres, feixuga tasca d’enfilar-nos i estirar la ma pregant que ens donessin una galeta.

¿Us podeu imaginar el que representava als anys 49/50, a les 12 del mati, sortint del cole tot anant cap a casa a dinar i sentir aquella olor ?. Seguin amb la parodia del dibuixos animats,¡ les saliveres ens arribaven als peus!!, ¡Quina olor, calenta i dolsa com la mel. Eren galetes rodones tipus “Maria” que estaven bonìììììsimes!, alguna vegada les dones que hi treballaven ens en havien donat, per això ho sé.

Finalment, abans de girar cap a el col•legi a l’esquerra del carrer Figuerola i havia a Can Garriga una altra fàbrica de gasosa, més petita que Can Vidal i a la dreta un altra famós taller de reparació d’autos, “El Globo” a on també ens havíem fet fora més d’un cop. Sense oblidar un altre famós bar de “Can Roura” a on ens aturàvem a jugar a billar.
Desprès de “El Globo” ja teníem davant el mur del pati del col•legi i tot enfilant el carrer dels Artillers.... arribàvem a la porta principal, en el xamfrà amb La “Gran via de Jaime I”.
Fins una altre dia.

XXVII ena investidura ha dit...

Manel Molina

"DIAS DE PAN MORENO"
Per Josep Altimir, exalumne del Joan Bruguera

Suggestiu títol per un relat d’una vida en una època posterior a una guerra com la Civil Espanyola a Girona.
¿Qui de nosaltres no ha tingut mes d'una vegada la intenció d’escriure les seves vivències en un moment determinat?, o de portar un diari anotant aquells fets de la seva pròpia vida que més l'han afectat?.
Jo crec que tots el que ja tenim una certa edat, tenim aquesta idea tot recordant la nostra infantessa o joventut i alguns fins hi tot o fem amb intensos esborralls que mai veuran la llum o com a molt o fem en blocs a Internet amb l'esperança que algun perdut navegador l’arribi a llegir.
El que no és tan habitual, en persones anònimes, és decidir-se a escriure i editar un llibre fent una presentació en tota regla i posar-lo al mercat. Això sembla que està reservat per personalitats del mon polític, literari o artístic en general i no per a la majoria dels mortals.
doncs bé, en "Pitu" ho ha fet. En "Pitu" és en Josep Altimir. Nosaltres l'hi dèiem i l'hi diem "Alti".
Som de la mateixa edat, ell del 43 i jo del 42 i ens vàrem conèixer al Grup Escolar Joan Bruguera a una edat aproximada de 10/11 anys.
Ahir va fer la presentació en societat de "Dias de pan Moreno" a la Fundació Valvi de Girona. Al l'acte i varen assitiar un centenar de persones entres familiars i amics.
Sense haver llegit, encara, el llibre estic ben segur que simplement per contemporaneïtat, podré subscriure moltes de les vivències que en Pitu relata en el llibre, com a pròpies o molt properes o semblants..
Moltes felicitats Pitu per la valentia que has tingut en fer el que molts de nosaltres hem pensat tantes vegades.

Unknown ha dit...

Como lluvia de ideas:
- Sería muy interesante el hacer una fiesta de antiguos alumnos.
Editar alguna revista con escritos y vivencias, como ha hecho el Sr. Manel Molina.
- Una exposición fotográfica de aquellas maravillosas fotos de grupo.
- Hay que tener presente a antiguos alumnos, como es mi caso, que ya no residen en Girona (hace 35 años que me fuí).
- Dinamizar este bloc para que llegue a la mayoría de los antiguos alumnos, dar publicidad al evento (prensa, radio y sobre todo el boca a boca).
Mi dirección de correo es: juanant.guerrero.ruiz@gmail.com y estoy abierto, dentro de mis posibilidades y en la lejanía en donde me encuentro, Granada, ayudar en todo lo que sea menester.

Moltes gracies, entre tots u farem positble.

Unknown ha dit...

què li passa a aquest bloc??? ningú en té cura??

Manel de la Fuente ha dit...

Hola a tothom,
Vaig treballar a l'escola Bruguera el curs 79/80 fent 6è.
El director era Ministral i vaig conincidir amb la Sra. Maria, la meva primera mestra.
El concurs de trasllats em va portar a Sant Celoni, a l'escola Pallerola de la que que vaig ser director, i des de fa molts anys estic de director del CRP Vallès Oriental III.
Tinc molt bons records d'aquelles primeres experiències docents al Bruguera.

Manel de la Fuente